Google i la revista Life han posat a l’abast de tothom un gran arxiu fotogràfic que en els propers mesos arribarà a la xifra de més de 10 milions d’imatges. Increïble. Una immensa història gràfica que arrenca al 1750 i arriba als nostres dies. La qualitat de les imatges digitalitzades és impressionant. La notícia s’ha fet pública a través del blog oficial de Google:

Una mostra d’imatges de l’arxiu:

Ahir vam tenir una interessant classe a l’assignatura Món Actual II sobre l’actuació de La Lliga durant el primer franquisme i la seva desaparició com a corrent política. Us faig un extracte dels apunts recollits de la classe del professor Francesc Vilanova.

La fi del món regionalista (l’últim Cambó com a exemple)

La Lliga representava el catalanisme conservador que durant el primer terç del XX havia estat hegemònic, però que amb l’arribada de la II República quedà desplaçat per ERC. Per la Lliga l’etapa de la República és complexe, complicada, de mala adaptació als temps moderns. Ha assumit molt malament entre 1931-1933 el desplaçament dels principals ressorts polítics. La República no és el projecte polític de La Lliga. Error de Cambó, en donar suport a una monarquia ja en plena desastre.

Al febrer de 1933 es produeix un intent seriós de modernització i de posada al dia del missatge i la organització de La Lliga, que canvia de nom i passa a dir-se Lliga Catalana. Fitxa noves firmes per a La Veu de Catalunya, per convertir l’òrgan de premsa en un diari prou representatiu de la classe treballadora. Aparentment té èxit quan queda com la primera força a Catalunya a les eleccions generals de novembre de 1933.

La Lliga tingué un paper notable en la polèmica llei de Contractes de Conreu que desencadena un conflicte institucional estat-Generalitat, un dels desencadenants dels Fets d’Octubre de 1934. És una etapa en la que a La Lliga li apareix un competidor per la dreta, els representants de Gil Robles (CEDA) a Catalunya. Entre l’octubre de 1934 i el febrer de 1936 la Generalitat queda suspesa i La Lliga assumeix aquells ajuntaments intervinguts i el que queda de la Generalitat. El que serà per La Lliga un gest per salvar l’autonomia catalana, des de les esquerres es veia com una traïció. Des de l’esquerra es va començar a veure en La Lliga una perillosa derivació cap a les tendències polítiques més reaccionàries. No se’ls acusa encara de feixistes, però sí de ser anti-republicans.

En aquesta situació s’arriba a una polaritzada campanya electoral de febrer de 1936. La Lliga arriba a la vigília de la Guerra civil en una posició bastant incòmode. El paper central en el catalanisme no l’ha recuperat. Per contra en la dialèctica entre feixisme i antifeixisme La Lliga queda ràpidament situada al camp genèric del feixisme i les seves forces amigues.

La Lliga no participarà als preparatius del cop d’estat, però sí coneixien la seva preparació. No estan convidats en la conspiració ni s’espera res d’ells. Una part dels seus dirigents eren fora de Catalunya en el moment del cop, de vacances, com Francesc Cambó. La gent de La Lliga queda arrossegada per la guerra i la revolució. Queden situats com objectius de la revolució, junt a religiosos, grans industrials…. A finals de juliol de 1936 La Lliga ha desaparegut del mapa polític català. L’organització ha estat desmantellada. El seu patrimoni ha estat confiscat. L’organització desapareix. Les tres grans vies per a la gent de La Lliga seran:

Francesc Cambó

Eren vies per reincorporar-se a la zona franquista i analitzar davant de que es troben en la nova situació: què es podia fer a partir de setembre de 1936? El cop s’ha convertit en guerra civil. Assumpte de fons delicat: aposta per una sortida no democràtica a la guerra. Aposta per la sortida franquista. Hi ha un element d’identificació clar amb el franquisme. A partir de setembre de 1936 La Lliga sap que la única sortida per tornar a Catalunya és la victòria dels rebels. La qüestió és saber quin ha de ser el grau de compromís en un projecte que evoluciona d’un cop militar a un projecte que presenta un perfil autoritari, de combat cap a les opcions democràtiques i que representa un canvi de paradigma en la situació espanyola. La gent de La Lliga, instal·lada a Itàlia i França tan aviat com l’eix s’ha centrat en guerra o revolució s’han fet un esquema molt clar: els regionalistes no volen que els hi passi el que als aristòcrates russos al 1917. L’opció de tornar a Catalunya passa clarament pel triomf franquista.

Però calia anar més enllà:

S’assumeix que el sistema democràtic espanyol de la II República ha de ser desmuntat. El cost del desmuntatge de la democràcia implica una imposició repressiva, element que queda perfectament assumit. El triomf franquista i el desmuntatge democràtic ha de ser transitori i ha de donar lloc a la restauració monàrquica, que no contempla la instauració de cap sistema democràtic. Es consolida la línia interpretativa que allò que s’està configurant a la zona rebel és un règim militar que té com a missió la liquidació de la República i que és d’un caràcter transitori. La Lliga dóna ple suport a la opció de força, que serà perjudicial per Catalunya però per culpa dels mateixos esquerranistes.

La hipòtesis de la gent de La Lliga sobre el paper dels regionalistes en la nova situació és pensar que el regionalisme tindrà un paper destacat en la reordenació econòmica d’Espanya després de la guerra i que podran tenir un paper autònom en termes polítics. A mig termini es podrà reconstruir alguna forma d’autonomia catalana, tipus la Mancomunitat. Plena identificació entre el món regionalista i el projecte franquista. S’ha tornat a l’ordre natural, ara pagaran les esquerres el desastre de la guerra en un període de purgues.

La qüestió prioritària és refer la societat, no pas la democràcia i lentament s’anirà veient on s’ha de situar cadascú. Això dóna quatre línies de incorporació o resituació després de 1939:

Què queda de La Lliga?
La Lliga no deixa hereus. Les noves propostes del catalanisme conservador que trigaran anys en articular-se no tindran en compte l’herència regionalista. Possiblement el corrent que desapareix de forma abrupta al segle XX és el regionalisme conservador. L’herència política i cultural de La Lliga queda diluïda en el franquisme. Una llunyana persistència de La Lliga es troba en Convergència Democràtica, però és molt poca cosa.

La desorientació general de la majoria dels partits socialistes a nivell europeu és un fet. A França el PS ha celebrat el seu congrés aquest cap de setmana sense saber cap a on dirigir-se i mancat d’un lideratge clar. A Espanya, no cal dir, Izquierda Unida ha deixat enrere una Assemblea Federal més desunida que mai, sense marcar una línia política pels propers anys i deixant per més endavant la tria d’un nou coordinador general.El problema no rau en l’elecció de la persona que ha de dirigir el partit sinó en la manca de definició que viu l’esquerra europea en aquests moments de crisi del sistema.

Ahir a Rivas Vaciamadrid els militants que van anar fins a l’Assemblea Federal expressaven el seu descontentament amb una frase contundent: “Per a que hem vingut si no decidim res”. En efecte el distanciament entre els polítics i la ciutadania no només es dóna a nivell del carrer sinó que també arriba dins els propis partits. La desafecció política s’ha instaurat entre aquells ciutadans políticament més actius, que participen dins els partits. Els militants, figura antigament clau en l’organització orgànica dels partits, han esdevingut simples corretges de transmissió de les direccions dels partits. En l’actualitat qui té el poder als partits són les cúpules directives i aquí està el problema. Perquè ja no es tracta de defensar una ortodoxia i praxis política determinada, en aquest cas d’esquerres, sinó de defensar a tota costa uns càrrecs institucionals els quals ostenten els mateixos que dirigeixen els partits.

Això crea una forta divisió entre la base dels partits i les direccions. Mentre els partits mantenen encara una forta base amb una forta tendència esquerranista, les direccions tendeixen a defensar postures reformistes, moderades i directament de dretes, per tal de conservar el poder i ser útils al sistema. Hem direu que això no és nou, en efecte. Aquest és un procés iniciat fa molts anys. Però el realment nou és el fet que la militància d’aquests partits està començant a plantar-se davant les direccions dels seus respectius partits i està dient prou als postulats reformistes i obertament dretans dels partits d’esquerres.

El problema és que les direccions dels partits no estan disposats a deixar el poder tan fàcilment. Tenen tots els elements de cara perquè això no passi. Les cúpules dels partits disposen de la maquinària del partit, tenen els mitjans de comunicació de la seva part i els recursos econòmics a la seva disposició. Per això en els darrers congressos celebrats tan a Catalunya com a Espanya tot segueix igual, malgrat la premsa parli de renovacions i noves idees als partits.

Deia l’eslògan del Congrés d’Izquierda Unida que s’anava a refundar IU. De quina refundació parlen? Potser de la dretanització del partit duta a terme en els darrers anys per Gaspar Llamazares? És que IU ha fet aquest cap de setmana autocrítica pels seus mals resultats electorals a les passades eleccions generals? Crec que no. Si per refundar IU entenen deixar el partit tal com ja estava que m’ho expliquin.

A Catalunya tan Iniciativa per Catalunya com Esquerra Unida i Alternativa van celebrar els seus respectius congressos, confirmant al càrrec tan a Joan Saura com Jordi Miralles. Dos partits que han perdut el rumb polític, militància i  vots, que no facin autocrítica ni renovació dels seus dirigents no és més que la seva inevitable desaparició. El temps ho dirà.

Mentrestant a França al Partit Comunista comença a moure fitxa i la seva militància està disposada a donar porta a una direcció reformista i moderada que està portant el partit a la seva desaparició electoral. El gir a l’esquerra del PCF arriba en un moment en que a la seva esquerra està naixent un potent moviment polític que reinvindica com a eix central la seva condició d’anticapitalista des d’un intents treball de base, liderat per Olivier Besancenot.

Són molts els que comencen a casa nostre a reinvidicar la creació d’un nou moviment polític com Javier Mestre on fa una invitació a reflexionar: “puede que haga falta crear un nuevo frente de izquierda, avalado por los intelectuales en los que aún confiamos casi todos, al que se pueda incorporar la gente (y las organizaciones) con ganas de unirse para luchar sin perderse en la grilla. A partir de un manifiesto que sea capaz de llamar a las cosas por su nombre, una invitación a constituir asambleas de base, células o lo que sea, en todo el territorio y… a empezar de nuevo”.

Internet ha ajudat a canviar importants paràmetres de la nostra societat. La xarxa ha democratitzat àmbits fins fa molt pocs anys restringits a uns pocs. Internet ha esdevingut l’eina que ha permès crear una veritable democràcia informativa. Mai fins ara cap mitjà ho havia permès. Ni la premsa, la ràdio o la televisió havien permès l’accés massiu dels ciutadans a la informació. Però no només ha permès aquest accés sinó que ens ha permès ser protagonistes i creadors d’informació. Sense Internet hagués estat impossible que qui us escriu s’hagués pogut expressar. Ja de per si això és revolucionari. Evidentment la incidència social d’un espai com aquest blog, llegit per unes 250 persones al dia, és encara petita.

És cert que en els darrers anys hi hagut una gran expansió en la generalització de l’accés a la xarxa als països desenvolupats però sempre ens oblidem de l’altre meitat de la població que viu en països en vies de desenvolupament o del Tercer Món. L’accés ple a la democràcia informativa està condicionada directament a l’accés a la democràcia econòmica. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat la Primera “Jornada de Mitjans, política i democràcia” organitzat a la Universidad Nacional de La Plata (UNLP). No hi haurà democràcia informativa sinó associem aquest propòsit amb la necessitat de democràcia econòmica.

En realitat Internet ha fet possible aquesta democràcia informativa a la petita part de la població mundial. Ni tan sols cal trobar-se als països del Tercer Món per veure’s impedit per accedir a aquesta democràcia. Moltíssima població són analfabets digitals i entre els que tenen la possibilitat d’accedir a Internet encara són pocs els que utilitzen les eines de comunicació social. Hi ha molt camí a recòrrer. Mentre existeixen les desigualtats econòmiques no existirà mai una veritable democràcia informativa.

Aquest dijous els estudiants de tot l’Estat estem cridats a la vaga en “contra la imposició de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, contra la precarietat i la mercantilització del coneixement”. La Coordinadora d’Assemblees de Facultat de la UB i SEPC a través d’un comunicat denuncia la manca de diàleg entre les institucions i els estudiants. A més a través del seu blog donent 10 raons per tal d’anar a la vaga.

Aquesta setmana s’inicia una campanya amb l’objectiu de pressionar els governs i la Comunitat Europea per tal de que no tiri endavant la demanda del president de torn de l’UE, Nicolás Sarkozy per tal de que quedi suprimida l’esmena 138 al Paquet Telecom. Aquesta esmena garantitza que les sancions de qualsevol tipus imposades als usuaris que realitzin accions “il·lícites” hauran de ser avalades per la Justicia. Els grups de la industria audiovisual pretenen suplantar les decisions dels jutges mitjançant una simple autoritat administrativa, deixant així en mans de les gestores dels drets d’autor (SGAE a Espanya) la possibilitat de decidir qui pot o no conectar-se a Internet i el que podem fer o no a la xarxa.

En aquest sentit l’Associació de Internautes espanyola ha emès un comunicat en el que demana al govern espanyol que no se sumi a la iniciativa de Sarkozy i voti al Consell de la Unió Europea a favor de mantenir l’esmena 138 del paquet Telecom.

Aquest mes diverses sales del país han projectat el documental Bye Bye Belgium. El documental, originalment un fals informatiu emès per la televisió pública de Bèlgica, simulava l’emissió en directe d’un esdeveniment que havia de canviar la història del país europeu: la independència de Flandes i per tant la conseqüent divisió de Bèlgica. A Terrassa es va poder veure aquest dimecres, i tot i que tenia previst anar-hi, finalment no va poder ser així. Malgrat tot el documental es pot veure a la xarxa.

La fitxa del documental explica que

L’emissió d’aquest documental va aixecar una gran polseguera política a Bèlgica, país que acull les principals seus de les institucions europees. Més enllà d’aquesta polèmica, l’emissió d’aquest programa a través de la televisió pública belga va demostrar que, al contrari del que passa a l’Estat espanyol, es pot parlar amb una certa normalitat des dels mitjans de comunicació públics estatals de temes com l’autodeterminació de les nacions. No em puc imaginar què algú se li passés pel cap fer quelcom semblant a TVE, ni tan sols a TV3.

Algun dia veure’m Bye bye Spain?

Això és el que creu en Ferran Monegal, crític televisiu, al seu article d’avui diumenge a El Períodico. Hi estic completament d’acord. Monegal fa referència a l’entrevista de Maria Teresa Campos a Luís Roldán. No la vaig veure, evidentment, ni hi entro a fer valoracions. Però la percepció de Monegal sobre la televisió és molt encertada. “La tele s’ha convertit en delictiva”. Hem quedo amb l’últim paràgraf:

El tema és greu. Anem amb compte.

Aquí reciclem, millor dit, reciclàvem. Així ha quedat el contenidor de paper de sota de casa després de que hagi estat incendiat aquesta nit. Res més a dir.

No us perdeu l’entrevista que en Josep Cuní va realitzar al professor Ferran Gallego el passat dijous als Matíns. Gallego parla del seu darrer llibre “El mito de la transición”.