Ara que els problemes de sequera a Catalunya comencen a remeiar (malgrat no li agradi al Govern) Renfe torna al seu tradicional estat lamentable de funcionament i ens “regala” un dilluns de caos a la xarxa de trens de Barcelona. Una avaria després d’una altra han deixat pràcticament inoperatiu el servei de trens en l’àrea metropolitana de la capital catalana.

Aquest dilluns no només he arribat tarda a la universitat sinó que al tornar a casa també he arribat tarda. No està malament. A les 7.30 iniciava el seu trajecte un tren d’aquests dels anys 80, amb aires moderns (solament de façana) amb destinació Hospitalet. Amb moltes dificultats ha arribat fins a l’estació de Barberà del Vallés i una vegada allí el tren sense més pena que glòria va decidir que ja no podia més i que el seu cicle de vida havia arribat a la seva fi. Llocs a triar, jo hagués preferit morir en alguna altra estació bella (sense desmerèixer a Barberà). Allí ens ha tingut Renfe uns preciosos 20 minuts parats, esperant que “algú” digués una mica. Com el qual espera un missatge del més enllà tots els passatgers estàvem impacientis escoltar una informació que no arribava. I no va arribar mai.

El millor de tot era que la megafonia de l’estació, que no del tren, anunciava que havíem d’abandonar aquest tren i passar a l’altra via on altre tren vindria a rescatar-nos. Un amable passatger que es trobava en l’andana va ser el qual ens va informar de tal fet i així, un en un, tots sortim del tren avariat per a dirigir-nos a l’andana contrària.

AL tornar, a les 15.00 més problemes. Una avaria a Barcelona, a les 10.00 del matí, encara feia acumular 5 hores després retards en 4 línies. Poca broma. De nou l’inimaginable. Quan aconseguim agafar un tren destinació qui sap com, a Sabadell Sud sense avisar, evidentment, es para i entra es posa “Fora de servei”. Com? No anava A Terrassa? De nou ens “avisen” per megafonia que hem de canviar de via i esperar, mínim 25 minuts a un nou tren.

Bon inici de setmana. Amb Renfe tots guanyem, que diuen els anuncis de la premsa.

M83 “America”. MySpace

No he pogut resistir-me a copiar literalment el títol d’un article d’opinió del sociòleg alemany Urlrich Beck publicat en El País el passat mes d’abril. Beck planteja que davant la crisi econòmica global s’estan reclamant com solució la intervenció dels Estats per a reflotar les economies. Diu coses tan interessants com:

Article complet: De la fe en el mercado a la fe en el Estado

És el que opina Miquel Caminal, catedràtic de Teoria Política de la Universitat de Barcelona, en un article publicat dimecres passat en el diari El País. Caminal parla de la situació de la universitat sense fer esment alguna al cridat Procés de Bolonya. És dels quals pensa, com jo, que els problemes de la universitat espanyola vénen de molt enrere sent Bolonya altre pas més feia catàstrofe.

“La sumisión de la Universidad pública”, Miquel Caminal

Estats Units a través del seu Secretari d’Estat Herny Kissinger va intentar comprar la successió de Franc mesos abans de la seva mort. Així ho explica Eduardo Martín de Pozuelo, periodista de La Vanguardia, que durant molts anys ha investigat sobre la relació de l’Espanya franquista amb la Casa Blanca. La seva obra, publicada en 2007, “Los secretos del franquismo. España en los papeles desclasificados del espionaje norteamericano desde 1934 hasta la Transición” és una obra més que interessant per a abordar des de dintre el paper que van jugar els Estats Units durant el règim franquista.

Martín de Pozuelo va investigar directament en els Arxius Nacionals de Washigton i va descobrir dels documents ara desclassificats dades que fins a ara no es coneixien amb total seguretat. A més gràcies a l’estudi d’aquests documents de l’espionatge nord-americà sabem que Estats Units va tenir molt interès per exemple en acostar-se al príncep Juan Carlos quan aquest va ser nomenat successor de Franc en 1969 i també sabem que Washigton tenia previst en 1973 un pla per a forçar al govern de Carrero Blanc ha canviar la seva política exterior al voltant de la Guerra del Yum Kippur.

Ara sabem que la CIA des de 1974 elaborava parts diaris sobre l’estat de salut del dictador. Martín de Pozuelo va assolir trobar un plec d’aquests documents etiquetats com de màxim secret, entre els mesos de gener i febrer de 1975. En ells s’explicaven els secrets d’un pla per a comprar la família de Franco perquè aquesta convenceria al dictador que havia d’abandonar el poder i cedir-lo a Juan Carlos. Els papers rebel·len que les converses amb la família van existir i que els Franc el que més els preocupaven és que una vegada Franc s’hagués retirat del poder se’ls concedís un indult.

Un dels documents deia: “Juan Carlos ha confirmado que mantiene conversaciones con la familia de Franco acerca de renuncia, y que éstas se hallan en punto muerto respecto al acuerdo económico y a la concesión del indulto susceptible de alicar a la familia en el momento de la renuncia de Franco. Según estas informaciones, Juan Carlos mantendría en el cargo de presidente a Arias Navarro”. Com assenyala Martín de Pozuelo del part secret es desprenen dos fets: “uno, que la familia de Franco se oposo a que Juan Carlos asumiera interinamente la jefatura del Estado cuando el dictador estuvo aquejado de la flebitis de 1974 y otro, totalmente desconocido, que a comienzos de 1975, cuando Franco aún no había vuleot a la enfermer, a su familia solo se separaba de la reunicia una cantidad desconocida de dinero, y una amnistía que debería evitarles unas misteriosas responsabilidades penales que nadie exigió y que no explicitaron ni sus presuntos implicados ni la CIA”. (cita textual de Martín de Pozuelo pàgina 332).

Pier Paolo Pasolini (1922-1975), un dels grans intel·lectuals del segle XX a Itàlia, va reflexionar sobre la pèrdua dels valors dels treballadors com classe diferenciada i el procés d’estandardització que es va viure en tota Europa occidental durant els anys de 1950-60. Pasolini va plantejar que la Segona Guerra Mundial s’havia guanyat militarment però es va perdre culturalment, perquè el sistema va destruir una tradició obrera consolidada des de la Revolució Francesa que havia conreat valors com la solidaritat. Per al també director de cinema, el problema que va tenir l’esquerra en els anys 50 va ser la de creure’s vencedora del feixisme. El antifeixisme era la lluita per una societat més justa, però el sistema de postguerra estava construint una cultura igualitària, d’una suposada autonomia del treballador, que era falsa.

Pasolini va advertir que el sistema havia creat a través del creixement econòmic dels anys 50-60 un procés d’estandardització. Ara tots era iguals, amb els mateixos valors, amb les mateixes opcions a l’èxit. Obrers i  burgeses compartien les mateixes aficions i els treballadors van perdre el gust per l’austeritat. Després de la Segona Guerra Mundial l’instaurat Estat del Benestar ens va fer pensar que ja no havia explotació i es va perdre la lluita de classes. Se’ns va dir que ja no havia jerarquització de valors i les classes treballadores van perdre la seva identitat.

Pier Paolo Pasolini va demostrar l’existència d’una expropiació de l’ànima que va fer que els treballadors perdessin la identitat que havien tingut des de la revolució francesa. Va resultar que amb la victòria militar en la segona guerra mundial es va deixar comprar el treballador en canvi de l’estat del benestar. En els anys del miracle econòmic es van anar evaporant les barreres de classe, malgrat que van seguir existint i els problemes, ara, van passar a ser individuals. En una societat de consum, el consum és individual. Això trencava la solidaritat entre treballadors.

Però a partir de la segona meitat dels 70, quan el sistema del benestar es va enfonsar, els treballadors van voler tornar enrere per a comprendre el que havia passat però, com s’havia perdut la cultura, ja no era possible entendre que havia passat. Aquests van ser els efectes de la globalització. Mentre t’anaven donant béns artificials, et llevaven el valor de l’autonomia, de poder construir un espai propi de defensa. La societat de consum és la qual iguala. El miracle econòmic és la mutilació d’una autonomia que s’havia guanyat en els segles anteriors.

Pasolini va advertir dels riscos de perdre la diferenciació de la cultura obrera davant el qual era una homogeneïtzació de tota la població davant els valors de la burgesia

Berlín recupera en una exposició les millors imatges del que va anar el fotògraf oficial de Stalin i retratista de la caiguda de la capital de l’III Reich. Yevgueni Chaldej torna 63 anys després als carrers berlinesos per a recordar-nos amb els seus instantànies que fa poc més de mig segle Europa va viure un dels seus pitjors moments de la història.

L’exposició estarà oberta fins al 8 de juliol i es pot visitar en el Museu Martin-Gropius Bau.

Si teniu curiositat, podeu llegir la seva biografia en la Wikipedia (anglès)

Informació sobre l’exposició (elaborada pel museu Martin-Gropius Bau)

A partir del 9 de maig de 2008 es podrà apreciar en el museu Martin-Gropius-Bau la primera gran retrospectiva del fotògraf rus Yevgueni Jaldei. Yevgueni Jaldei, el Robert Capa rus, va retratar extensament els successos de la II Guerra Mundial, en particular el conflicte bèl·lic entre Alemanya i la Unión Soviètica. Algunes de les seves imatges van arribar fama mundial, convertint-se en fites memorables de la història de la fotografia. Jaldei va collir fama amb les seves espectaculars fotografies documentals de la II Guerra Mundial i amb la imatge, reconstruïda però llegendària, de dos soldats de l’Exèrcit Vermell enarborant la bandera soviètica en la cornisa del Reichstag, però també amb les fotos que va prendre durant la Conferència de Potsdam i el Procés de Nuremberg. A més d’aquestes instantànies històriques, la retrospectiva exhibeix fotografies fins a ara inèdites provinents de la producció completa de Jaldei, el mateix que els seus treballs inicials dels anys trenta fins a les seves obres tardanes de la dècada dels vuitanta.

Nascut en la regió de Donezk (Ucraïna) el 10 de març de 1917, Jaldei es veu en possessió de la seva primera càmera a l’edat de 13 anys. En 1936 passa a ser reporter gràfic de la TASS, l’agència noticiosa soviètica. Com fotògraf de campanya viu càmera en mà les peripècies de la Segona Guerra des que l’exèrcit alemany envaïx la Unión Soviètica el 22 de juny de 1941.

Arriba a ser testimoni de nombroses batalles, des de la regió de Murmansk, en el nord, fins al Mar Negre, en el sud. Jaldei presencia com soldat i fotògraf la retirada de les tropes alemanyes i documenta l’avanç dels soldats russos cap a Belgrad, Budapest, Viena i, finalment, Berlín. Treballa amb algunes interrupcions en l’agència TASS i el periòdic “Pravda†fins als anys setanta. Mor el 6 d’octubre de 1997.

La retrospectiva té com objectiu brindar accés per primera vegada a una selecció representativa de l’obra completa de Jaldei. Les fotos originals a exhibir són més de dues-centes. Jaldei va recórrer tota la Unión Soviètica com reporter gràfic de l’agència TASS. Va documentar la construcció de preses a Sibèria, els jaciments petrolífers de Bakú i les collites de blat a Ucraïna, retratant així mateix als jerarcas polítics d’aquell llavors.

La mostra posa en evidència com l’obra de Jaldei reflecteix també la tibant relació que intervé entre la propaganda i documentació, relació aquesta que és analitzada amb enfocament crític en alguns assajos inclosos en el catàleg que acompanya la retrospectiva. L’obra de Jaldei oscil·la entri la fotografia lliure i la fotografia per encàrrec.

Les seves imatges estan molt lligades a la història d’Alemanya des del punt de vista biogràfic, històric i estètic. La retrospectiva intenta precisament donar a conèixer aquesta relació a un vast públic tant alemany com ucranià. Jaldei va ser jueu i, com a tal, víctima reiterada de l’antisemitisme; el seu pare i tres germanes seves van ser assassinats per soldats alemanys en 1941. Amb aquest transfons, crida l’atenció que la seva obra es resisteixi a quedar classificada en termes de propaganda o Modernitat heroica. En efecte: el seu ull fotogràfic va saber sempre enfocar també la vida de les gents senzilles.

Totes les imatges de Yevgueni Jaldei procedeixen de la col·lecció de Ernst Volland i Heinz Krimmer. Completen la mostra fotos de Dimitri Balterman i Georgi Petrusov, dos col·legues soviètics de Jaldei.

A continuació, la retrospectiva es presentarà al públic en Kíev, la capital ucraniana.

La periodista María Sánchez Díez, de Soitu.és, ha realitzat un bon article on exposa des de la perspectiva dels favorables i contraris a Bolonya algunes de les respostes a les preguntes més recorregudes aquests últims mesos sobre la reforma universitària.

Imma Tubella, Rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, va publicar dimecres passat un interessant article en El Periódico al voltant de la polèmica reforma universitària coneguda com “Procés de Bolonya”. La rectora de la UOC apunta a tres aspectes fonamentals en aquesta reforma:

1) Facilitar i ampliar l’accés a l’educació superior amb una aposta ferma per la formació al llarg de la vida i el reconeixement de l’estudiant a temps parcial.

2) El compromís amb la qualitat docent, mitjançant l’establiment de mecanismes d’acreditació i avaluació de les titulacions.

3)El foment de la mobilitat.

En el seu article fa referència a les no poques inquietuds de la comunitat estudiantil. Tubella reconeix que han fallat els mecanismes de comunicació entre l’adreça de les universitats i els alumnes. Així mateix assumeix que els nous estudis faran més necessària encara una política activa de beques que sigui generosa perquè no quedi cap sector social exclòs en el dret d’accés a la universitat. Acaba amb una clara reflexió: “Ens juguem el futur en una reforma necessària per a la construcció d’una societat dinàmica i creativa que arribi a el desenvolupament humà, cultural econòmic i social que es mereix. Que la resistència al canvi no ho espatlli tot”.

Come On! Feel the Illinoise!